Fina Pujol

Amb un deix de gelosia

                                                          

                                   Per a la Fina Pujol, en el seu comiat com a mestra.

 

Els anys s’escolen entre els dits,

s’esmunyen com el vent,

però ens deixen un pòsit d’amistats,

perfums d’estiu,

   de tardor,

        d’hivern,

de primavera...

i algun record escadusser de minses maltempsades.

Mentrestant anem omplint el cor

d’allò que els ulls ens ofereixen,

àvids de copsar el gest amable

d’aquells que ens acompanyen.

 

I arriba el punt d’aprendre a dir adéu

amb algun gest humil, els ulls espurnejants

i un punt de recança mal dissimulada.

Assagem amb por d’esdevenir maldestres,

havent caminat sempre amb la paraula

com a raó del tarannà de cada dia.

I el mot, inoportú, s’atura ran de gola,

malda per sortir, però s’ofega

en un oceà d’anhels i d’enyorances.

 

Al capdavall, però, segur que et resta

la tasca d’un munt d’anys amb la mainada,

la lluita colze a colze amb els companys,

la joia de la gresca i la tabola,

i els ulls de tots nosaltres compartint

un comiat amb un deix de gelosia

pel nou camí que just ara vols emprendre.

 

Tona, desembre de 2013