M.Àngels Camps

DARRER ACTE

S’aixeca el teló, com sempre,
uns minuts abans de l’hora convinguda.

Fons d’escenari:
una pissarra verd-grisenca
farcida de lletra estranyament punxeguda,
i un planisferi acolorit,
maquiavèlica visió d’un món
que sabem rodó com una síndria.

Llum zenital, que aplegui
l’esguard del públic de la sala
en l’indret concret que ens interessa
i, de passada, que contrasti
els matisos que els anys deuen haver difuminat.

Attrezzo auster:
una taula una mica escantellada;
damunt seu, un llibre gruixut, pesant,
de tapes resistents,
obert per una pàgina a l’atzar;
i una esfera verd-blavenca, lluminosa,
que gira lentament;
a terra, repenjada en un petge del moble,
una bossa de tela gruixuda,
preferentment de quadres,
farcida de papers porucs traient el nas;
una mica enretirada,
com si no gosés sortir a la foto,
una cadira vulgar una mica malmenada.

La veu potent, rebel i persistent
desgrana records i els va mesclant
amb comprimits de temps i espai
que el llibre, generós,  proposa.
És ben dura la feina de l’actriu,
quan el guió mai no és prou atraient
i la platea és cada cop més exigent,
més inquieta, més crítica,
menys tolerant i menys prudent!

I la veu omple l’indret,
el transcendeix i s’entafora pels racons,
per totes les escletxes
que el temps ha anat omplint de pols...
“Voleu callar?!”
El silenci, forçat i necessari,
s’apodera de tot l’àmbit de l’aula
i permet reprendre el fil de la contalla...

De sobte, el so estrident
que assenyala la fi de tota cosa dins l’escola
detura l’argument,
i alguns s’apressen a recollir
els fòtils de les taules.
L’Àngels articula els mots escadussers
d’aquest postrem missatge,
recull els estris pertinents
i fa el seu darrer mutis
amb una dignitat apresa
durant més de quaranta anys d’ofici.

Lentament baixa el teló
i el llum s’apaga
amb un lament imperceptible.

(Entre bambolines o al pati de butaques,
alguna conversa impertinent:
-Tu quin fons musical hi posaries?
Uns cors de Verdi, per exemple?
-I ca, ho faria tot massa solemne!
Potser “La Tardor” de Vivaldi,
discreta i molt més evocadora...
-Just ara que ve la primavera?
-Els anys t’ensenyaran
que a segons quina edat
cal que visquem les alegries
de forma continguda.)