Mercè Rusiñol

Dels mots més vius feu-me’n servent fidel,

que m’enamori tot allò més nostre,

que al cor no hi manqui mai un nou anhel

i dugui sempre un lleu somrís al rostre.

 

Serveu-me aquesta empenta adolescent

del buf tramuntanal, de les glaçades,

del sol viu i la boira persistent,

que el camí rost vol cames esmolades.

 

Amb mans humils desitjo fer de guia,

encomanar-vos nervi, persistir

en el tenaç combat d’obrir-vos via.

 

Us deixo els ulls perquè aprengueu amb mi

a compartir l’esforç de cada dia

fins abastar el demà des de l’ahir.

 

Al capdavall, després del llarg viatge,

m’enduc les vostres veus, mil melodies:

auster proveïment, càlid bagatge,

intens i dolç batec per als nous dies.

 

Us prenc de joventut alguns bocins,

us deixo quatre mots com a penyora

i al vell sarró entaforo ben endins

els vostres ulls per si el demà m’enyora.

 

Me’n vaig amb un serè i discret adéu,

amb gratitud, un prec i una recança:

us dec encara allò que he anat fent meu,

 

si us cal un cop de mà poseu-me en dansa,

truqueu-me tot seguit, no em sabrà greu.

Qui estima el seu ofici el temps no el cansa