Rosi Marín

De terres castellanolleoneses

la nostra princesa dels fogons,

tan tendra com les dolces lioneses,

tan dura com, a voltes, els cigrons.

 

Voltada de cassoles i paelles,

feineja sense pausa i tot cantant;

guisats humils transforma en meravelles

la nostra Ruscalleda rutilant.

 

Garbella, mescla, xerra i assassina

les dues llengües vives del país,

de forma tan normal, distreta i fina

que cap lingüista hi posa ni un matís.

 

Ha dit que ja en té prou de la marmita,

prodigi tecnològic avançat,

i deixa el seu reialme ara que “pita”

abans de caure estesa en ple combat.

 

La cuina, de parets immaculades,

a punt per a la prova del cotó,

se sent una mica orfe de vegades

i a punt ha estat de deixar anar algun plor.